diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sant Andreu gaudit en bambes

Set del vespre del diumenge. Surto a córrer, tinc ganes i cal aprofitar abans que em pugui penedir. La meva gran motivació: passejar per alguns carrers del meu barri que més m'agraden.
I començo pel meu favorit, el carrer d'en Grau. És nit tancada, sembla més tard del que realment hi és, però hi ha gent al costat dels patis que s'estenen al llarg de tot el carrer. En aquests patis hi ha de tot, des de brossa dels propietaris més descuidats fins a boniques escultures dels més artístics, passant pels llimoners o les rosals que esbandeixen les seves aromes cada primavera. És molt agradable travessar-ho. 
La carrera continua per carrers estrets que m'han de portar fins al carrer Garcilaso, a la Sagrera. Destacar per sobre de tots el carrer de les Monges, quan passo al costat de l'església de Sant Pacià, és un racó del meu barri que em sembla gairebé místic. I quan arribo al final d'aquest carrer, a la cantonada amb el passeig de Fabra i Puig, em trobo amb una gran sorpresa, l'edifici dels cinemes Lauren Sant Andreu està obert! Ja no recordo quants anys portava tancat. No sé què fan dins, però veure el vestíbul del cinema ple de gent és com recuperar un antic amic al qual creies perdut per sempre. Només per aquesta sorpresa ja ha valgut la pena sortir aquesta tarda.
Continuo la meva marxa cap a la Sagrera, encara em queden dos dels plats forts de la cursa. Primer arribo al parc de la Pegaso. En aquest cas, de nit perd força atractiu. M'agrada molt més travessar-ho als matins a primera hora, poder gaudir de la seva contemplació, del so de la música de l'aigua corrent des dels sortidors de les fonts fins al petit llac. Però és el millor parc del barri, que malauradament no té gaires zones verdes, i per això val la pena travessar-ho. I per últim arribo a la plaça Maçades, la petita plaça Reial del barri de Sant Andreu, una plaça porxada plena de vida i amb una font, petita i bufona, al seu mig.
I d'aquí a Garcilaso són un parell de minuts, després sant tornem-hi cap a casa, travessant més o menys els mateixos carrers. El pròxim cop segurament passaré per altres carrers també molt macos, això sí, intentant evitar el carrer Gran, fantàstic per anar de compres però impossible per córrer. Però això ja us ho explicaré en una altra història.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Lógica política ergo lógica barata

NO
ES NO
NO ES NO
ES NO ES NO
NO ES NO ES NO.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

NO DAREMOS APOYO A PARTIDOS MANCHADOS POR LA CORRUPCION
pero...
A LOS PRIMEROS LES DAREMOS APOYO SI SE COMPROMETEN A LUCHAR CONTRA LA CORRUPCION 
y...
A LOS SEGUNDOS LES ANIMAMOS A UNIRSE Y DAR SU APOYO A LOS PRIMEROS
pero...
SI LOS PRIMEROS Y LOS SEGUNDOS SE APOYAN YA NO NOS NECESITAN
ergo...
NO DAREMOS APOYO A PARTIDOS MANCHADOS POR LA CORRUPCION PORQUE NO LO NECESITAN, YA SE APOYAN ENTRE ELLOS.

---------------------------------------------------------------------------------------

ESTAMOS ABIERTOS A DIALOGAR TAL Y COMO SIEMPRE HEMOS HECHO
pero...
NUNCA HEMOS DIALOGADO
ergo..
SEGUIREMOS HACIENDO LO MISMO.

----------------------------------------------------------------------------------------

SOMOS TAN RADICALES QUE APOYAMOS UN REFERENDUM
pero...

ESE REFERENDUM HA DE SER LEGAL
y...
EL GOBIERNO JAMÁS LEGALIZARÁ EL REFERENDUM
ergo...

EL REFERENDUM LEGAL ES UN ABSURDO
ergo...
SOMOS TAN RADICALES QUE APOYAMOS UN ABSURDO








dijous, 20 d’octubre de 2016

Animals

“Espera’t que et vull dir en quina finestra em poso, que no t’equivoquis”

La Laia creua tota la classe i es posa davant del vidre. Em mira i amb els seus ulls em diu “Has de acomiadar-te de mi quan passis al meu costat, i seré aquí, no t’equivoquis per que si no em quedaré molt trista”.
Li dedico un somriure per a contestar-li, també sense paraules, que sí, que he captat el missatge. Surto de la classe, de l’edifici, i quan passo al costat de l’aula d’acollida miro cap endavant, com si no me’n recordés. Però a l’últim moment, just quan estic a la seva alçada, m’adreço cap a la finestra i la saludo. Aquests dies ens saludem amb el signe de les banyes, per que diu que li agrada el rock and roll, coses dels dibuixos animats.  Salto una miqueta, faig una mica el boig per a que somrigui i oblidi que no ens veurem fins d’aquí a  unes hores. I enfilo el camí cap a la feina.
Mentre camino, a la memòria em torna la imatge que vaig viure el darrer cap de setmana: un home jove i la seva parella empaitant-se a les escales del metro i cridant-se retrets l’un a  l’altre. La situació ja era força incòmoda de per si, però el que em va regirar l’estómac va ser veure al fill de tots dos, d’uns cinc anys  com la Laia, intentant separar-los agafant els braços de tots dos i plorant desconsoladament.
Quina perspectiva pot tenir un nen en una situació com aquesta? Quin futur podem esperar per a ell?

Difícil resposta. Només sé que si algun dia em torno un animal com aquests pares, si us plau, que algú m'executi d'un tret. M’ho tindré ben merescut.    

dissabte, 1 d’octubre de 2016

La matanza de Ferraz

La líder de los rebeldes bajó de su caballo andaluz y se acercó hasta el derrotado general que le esperaba de rodillas y cabizbajo. Ella le rodeó situándose detrás suyo. No podía ser de otra manera, el golpe mortal debía ser ejecutado por la espalda. La verdugo desenvainó su espada corta y sin más preámbulos rajó la nuez de su gran rival lentamente, saboreando aquel momento tan esperado. La sangre roja saltaba de la garganta sesgada, salpicando a la flamante matriarca del ejército de la Rosa. Agarró la cabeza con sus dedos y la levantó para mostrarla a sus tropas, sin embargo el resultado de tal acción no fue el que ella esperaba. Los vencedores jalearon tímidamente. No había fuerzas para celebrar lo que no era ni siquiera una victoria. Muchos de ellos creían que la derrota de su enemigo era la propia. Es lo que tienen las guerras fraticidas. Pero ninguno de ellos se atrevió a decir nada.
El ejército superviviente abandonó el campo de batalla en una marcha lenta y triste. Atrás quedaban los cadáveres de los caídos. El cielo se llenó de pájaros que sobrevolaban en círculo aquel escenario dantesco. No tardaron en atreverse a bajar para darse un festín con la carne todavía fresca, con la sangre aún caliente. En aquel valle no había buitres, eran aves carroñeras de pluma blanca y pico afilado. Aves marinas que no hacían ascos a un banquete de muerte.
Mientras tanto, los vencedores marchaban derrotados por un valle de lágrimas. La líder, sobre su corcel andaluz, dirigía sus tropas hacia el palacio del Usurpador. Quería ofrecerle la cabeza de su gran enemigo a cambio de un pacto que permitiese a los poderosos de aquel país roto vivir en paz y seguir ganando dinero. Sin embargo, ya fuera por las heridas o por el peso de la conciencia, sus soldados desaparecían en un goteo continuo. Alguien dijo en voz baja que una manada de lobos de pelaje morado les seguía y diezmaba cada noche al ejército de la Rosa. Aquel susurro se expandió como una bomba entre todas las tropas minando todavía más el ánimo de los vencedores. Pero los oficiales del ejército no se enteraban de nada. Cuando se quisieron dar cuenta ya no quedaban tropas que dirigir, tan solo unos cuantos oficiales y una líder débil. 
Días después, mientas el Usurpador leía la prensa deportiva en su despacho, su secretario le daba la noticia de la muerte del último integrante del ejército de la Rosa. Para certificarlo le mostró a su jefe el contenido de dos bolsas. Una con la cabeza llena de gusanos del general de la Rosa, otra con la cabeza todavía caliente de su verdugo, la líder rebelde.

Licencia de Autor