Vint-i-tres d'abril, Sant Jordi, una diada molt especial per a mi. Aquest any sabré el que se sent al signar la meva pròpia obra. Qui sap si fins i tot avui donaré el primer pas cap a l'eternitat. Sé que no serà fàcil, ja que gairebé ningú em coneix, però tots els escriptors comencen de zero i en algun moment els arriba la fama, almenys a alguns.
Ben d'hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l'editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s'acosta al meu estand improvisat. M'avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d'haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s'acosta fins al meu estand un home. S'atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d'uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.
- Vostè no és el veí del segon?
La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L'home que hi ha davant la taula s'atura i escolta amb atenció.
- Sí.
- No sabia que escrivia.
- Sí, sóc escriptor.
- I què escriu?
- Novel·les de terror.
- La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
- Molt bé.
- Vostè no té editorial?
- No, jo m'autopublico.
- Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
- No, si jo no...
- Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
- Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
- Doncs a què espera?
- És que jo no vull...
- No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l'editorial.
- Vol comprar un llibre?
- Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
- No, no cal, de debò.
- Sembla que està començant a ploure.
La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l'ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.
És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m'acosta amb unes roses a la mà. És un home de l'est d'Europa.
- Hola amic. Encara treballant?
- Sí.
- Han anat bé les vendes?
- Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t'ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
- A mi m'ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
- En què has pensat?
- Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
- És més car el meu llibre.
- Aleshores que tinguis molta sort, amic.
- Espera! Espera! D'acord, t'ho canvio.
- Que bé! Aquí tens una rosa.
Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.
- Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
- No, no et preocupis.
Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.
- Ostres! Ho sento! T'ho canviaria però és que no puc.
Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.
- No et preocupis, la taca de sang m'agrada.
L'home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l'home, o el que sigui, és molt ràpid i m'agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m'immobilitza. Em xiuxiueja a cau d'orella.
- Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.
Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s'està complint, encara que no sigui com jo pensava.
Ben d'hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l'editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s'acosta al meu estand improvisat. M'avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d'haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s'acosta fins al meu estand un home. S'atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d'uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.
- Vostè no és el veí del segon?
La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L'home que hi ha davant la taula s'atura i escolta amb atenció.
- Sí.
- No sabia que escrivia.
- Sí, sóc escriptor.
- I què escriu?
- Novel·les de terror.
- La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
- Molt bé.
- Vostè no té editorial?
- No, jo m'autopublico.
- Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
- No, si jo no...
- Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
- Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
- Doncs a què espera?
- És que jo no vull...
- No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l'editorial.
- Vol comprar un llibre?
- Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
- No, no cal, de debò.
- Sembla que està començant a ploure.
La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l'ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.
És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m'acosta amb unes roses a la mà. És un home de l'est d'Europa.
- Hola amic. Encara treballant?
- Sí.
- Han anat bé les vendes?
- Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t'ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
- A mi m'ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
- En què has pensat?
- Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
- És més car el meu llibre.
- Aleshores que tinguis molta sort, amic.
- Espera! Espera! D'acord, t'ho canvio.
- Que bé! Aquí tens una rosa.
Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.
- Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
- No, no et preocupis.
Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.
- Ostres! Ho sento! T'ho canviaria però és que no puc.
Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.
- No et preocupis, la taca de sang m'agrada.
L'home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l'home, o el que sigui, és molt ràpid i m'agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m'immobilitza. Em xiuxiueja a cau d'orella.
- Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.
Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s'està complint, encara que no sigui com jo pensava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada