dijous, 17 d’octubre del 2013

El carrer dels maus

- ¡Paquiiiiiiii! ¡Pepiiiiii!

La petita Laia va aparèixer sobtadament pel cantó del carrer que va a donar al carrer Gran. Crida com una possessa mentre camina fent petits salts, amb l’esquena ben recta i marcant cada pas que fa.  Aquesta forma tan peculiar de caminar atreu l’atenció de tothom que la veu. Les dues iaies més carismàtiques del carrer Grau estaven parlant animadament amb el senyor Pere i la Montse. Tots quatre es van girar cap a aquella nena que els va robar el cor tan mateix la van conèixer, ja fa uns mesos d’això.

- Laia, felicitats! – va cridar la Paqui.
- Vina cap aquí que et faré un petó ben gros!

La Pepi va córrer cap a la petita i la agafà en braços. La Laia riu com una boja, com li agrada que la estimin! El Pere i la Montse també s’apropen a felicitar-la i fer-li uns petons. Però l’amor que senten per ella la Paqui i la Pepi és una cosa especial, per elles és una més de la família, la estimen con si d’una altra besnéta es tractés.  La Laia aviat perd l’interès en els petons i centra la seva atenció en les polseres de la Pepi, que li deixa la que sempre li demana.

- Laiaaaaaa!

La nena es gira per veure com arriba el Ken a la seva moto a tota velocitat. La cara del nen, com sempre que veu la Laia, s’omple d’alegria.  Keeeeennnnnnnn!, contesta ella, no menys contenta de veure al seu gran amic, sempre remarcant la “n” final. I com es posa quan veu arribar segons més tard a la mama del Ken portant el cotxet amb el petit Nil. “Niiiiil, Mama Niiiil”. S’oblida del Ken i de les iaies per anar corrent amb el seu moviment de cames de Charlot cap al cotxet. S’acosta fins a ell i saluda un altre cop al Nil, que al principi posa cara de no entendre res fins que acaba posant un somriure ben maco. Si la Laia estima al Ken, no és menys la devoció que té pel petit Nil.

- Laia, perquè no agafes la teva moto i fas una carrera amb el Ken?

La Laia va fer cas de la seva mare i pujà a la seva moto rosa de la Hello Kitty. Ella i el Ken comencen a córrer pel carrer. Quan passen al costat de l’home de la Montse tots dos saluden “Hola Vicens”, i continuen corrent per visitar a cadascú dels gats del carrer. Primer saluden al Limbo, un gat persa molt vell i molt maco. Després al Vitto, un gat blanc al que la Laia s’estima molt. Una mica més enllà està la casa dels dos amics més grans de la Laia, el Marc i la Mariona, dos germans que s’estimen a la Laia com si fos una germana petita. La Mariona uns mesos abans li havia donat a la Laia la seva primera bombeta que va fer esclatar amb molta emoció. I també li deixaven la pilota i els patinets per a que ella jugués com ells. Llàstima que sempre tenien molts deures i no podien jugar tot el que volien amb ella, i en aquesta època de l’any ja era més difícil coincidir al carrer, començava a fer fred i es feia de nit molt d’hora. “MonaMarc!”, sempre que passava al costat de la casa d’aquells nens els cridava igual. De vegades ells apareixien per la porta, altres vegades no hi sortia ningú, aquest cop va aparèixer la Mariona. La Laia es va dirigir cap a ella. La nena, d’uns set anys, l’abraça i li fa un petó. “Haig d’entrar que tinc que acabar els deures”, li fa un altre petó i s’acomiada dels dos petits. La Laia i el Ken continuen el seu camí que els ha de portar fins la caseta del Puma i de la Negri. Allà hi és la dona que els dona el menjar a aquests dos gatets, i també a la Nina quan aquesta apareix, cada cop menys. “Hola Manoi”, la Manoli saluda a la Laia “avui és el teu aniversari, oi? Quants anys fas?”, “Dos” contesta la Laia mentre intenta treure dos dits de la seva mà dreta amb poc èxit.“Pumaaaa” crida, el gat gris està menjant unes sardinetes, mentre que la Negri es troba darrera d’ell, amb una mica de pernill  dolç. “Vull baixar” diu la Laia mentre intenta abaixar-se ella soleta de la moto. Ni ella ni el Ken veuen la figura gris amb sabates vermelles que els observa des de la cantonada, al final del carrer. La Laia cau al intentar baixar, està a punt de plorar, però la Manoli aconsegueix evitar-ho. “Ui, t’has fet mal? No, oi? No ploris per què si no el Puma es marxarà sense sopar”. La Laia es tranquil·litza i cap llàgrima cau dels seus ulls. La figura gris de la cantonada s’esvaeix com una ombra dins la foscor que anuncia l’arribada de la nit. El Ken baixa també de la seva moto i tots dos petits de dos anys es queden penjats de la porta verda mirant com sopen el Puma i la Negri. Però es cansen aviat i tornen a apujar-se a les seves motos,  “Adeu Manoli” diu la Laia mentre comença a córrer cap a nosaltres.  Més tard arriben l’Alba i la Nona, totes dues són rebudes amb gran rebombori per la Laia. També passen per allà la Georgina, la Maria, el Gabriel, i un munt més de gent, a tots els coneix la Laia i tots la saluden mentre juga amb els seus amics. Fins que arriba el moment en que el Ken ha de marxar. La Laia vol entrar a casa seva, sempre ho intenta  amb el mateix resultat. El “papa Ken” l’agafa al coll i la retorna als seus pares “Avui no, que tenim verdura per sopar”. “Laia, ens hem d’anar a banyar” diu la mare de la Laia, “Avui no banyar, avui no cremetes, sopar”, sempre el mateix. Menys mal que darrerament li agrada més el bany i les cremetes li serveixen per a aprendre “el Petit Príncep” de memòria. Abans de marxar del carrer Grau uns petons a la Paqui i a la Pepi, al Pere una encaixada de mans, i a la Montse una abraçada. Els iaios, que han arribat a última hora ens acompanyen fins a la porta de casa, allà la Laia els llença petons a través dels vidres del portal mentre ells marxen cap a casa. Acaba una altra tarda de joc al carrer dels gats, al carrer dels maus.

2 comentaris:

A ha dit...

Que bonito relato! Cuanta vida trae un niño, todo son descubrimientos y alegría, cada día es magia en sí mismo. Su intensidad, su curiosidad. Que maravilla!! Disfruta esa magia.
Abrazos felinos

Miguel Emele ha dit...

Magnífico relato, Wambas. Me ha gustado mucho y redundo en lo que dice Amparo. Un abrazo y espero ver este relato acompañado de otros en un bonito libro.

Licencia de Autor