Basado en el relato homónimo de Dani Morn, El quinto
Estaba nervioso. Me encontraba delante del portal de mi nueva casa con las llaves en la mano dispuesto a introducir una de ellas en el ojo de la cerradura. Ya había estado en el piso varias veces, había llevado y colocado todos los enseres que creía necesarios para tener una cómoda estancia pero esta vez iba a ser la primera noche que iba a dormir allí.
Por supuesto era de alquiler y apenas sesenta metros cuadrados pero era MI casa. Siempre soñé con mi primera casa y esto no se parecía en nada a los muros que mi mente había formado, pero la necesidad de tener mi propio refugio me hizo posponer ese sueño. Era un quinto piso situado en el centro de la ciudad, poca luz y un extraño olor rezumaba de los peldaños de madera de la escalera.
En pocos días adquirí la costumbre de fumarme un cigarrillo antes de acostarme, asomado al ventanuco que había a los pies de mi cama y que daba a una pequeña plaza donde los niños de los alrededores suelen jugar por la tarde. Raramente se veía pasar gente a esas horas.
Una noche, mientras cumplía mi ritual previo al sueño, escuché alguien tarareando una canción que me resultaba familiar, mis ojos divisaron rápidamente una figura barriendo la plaza de forma relajada, con un pitillo colgándole prácticamente de los labios. Él barrendero se encontraba casi debajo de mi balcón; no se cómo se dio cuenta de mi presencia, alzó la mirada hasta cruzarla con la mía, y sonriendo me hizo con su mano derecha el signo de la victoria, mientras aguantaba su escoba con la izquierda.
Apagué el cigarro y en ese breve instante, cuando volví a mirar el hombre había desaparecido.
La mañana siguiente me levanté como de costumbre, sobre las ocho de la mañana, para ir a trabajar. Al volver a casa, a media tarde, me fijé en un cartel que había al lado de los buzones en el que se anunciaba la fecha del funeral de una vecina que había fallecido esa madrugada. La había visto una vez en el portal e intercambiamos unas palabras; era muy joven por lo que pregunté a la portera la causa de la muerte.
− Se ve que le falló el corazón. – Me contestó.
Dos noches después durante mi acostumbrado cigarro nocturno, volví a oír la misma canción. Allí estaba el barrendero de nuevo. Se giró hacia mi y esta vez me hizo el signo del pulgar hacia arriba y el puño cerrado; yo le devolví el gesto. Aparté un momento la mirada de él y cuando volví a mirar ya no estaba.
El día siguiente era sábado y bajé a la calle al mediodía a hacer algo de compra cuando vi otro cartel que anunciaba el fallecimiento de otro vecino. La misma causa que la muerte de dos días antes. Un sudor frío me recorrió la espalda al darme cuenta de repente de un detalle: el fallecido vivía en el primer piso. Rápidamente fui a casa de la portera y le pregunté el piso de la vecina fallecida.
− El segundo. − Me dijo.
Durante tres meses no me asomé a esa ventana.
Esta noche salí con unos amigos a tomar unas copas y al volver a casa, algo embriagado, repetí inconscientemente el rito que suspendí durante los últimos tres meses. Y ahí estaba el barrendero una vez más, con su colilla pegada a los labios, como si me hubiera estado esperando durante todo este tiempo, tarareando aquella maldita canción que tanto me sonaba y que no podía situar. Me quedé paralizado. Quise darme la vuelta, pero fui incapaz. Apreté las manos en el alfeizar de la ventana y cerré los ojos, pero algo en mi interior me forzó a abrirlos y ahí estaba él… mirándome con su sonrisa cómplice. Me saludaba con la palma de su mano abierta. Súbitamente recordé dónde había oído aquella canción: fue el día que murió mi padre, cuando tan sólo tenía cuatro años. Él la estaba cantando cuando de pronto sufrió un ataque al corazón que acabó con su vida. Sus estertóreas palabras hablaban de un barrendero, nadie las supo interpretar y todos pensaron que eran fruto del delirio.
Escribo estas líneas para que todo el mundo conozca mi sufrimiento. Me duele el pecho y mi mano izquierda se paraliza… no puedo seguir sujetando la pluma… creo que ha llegado mi hora.
Basat en el relat homònim de Dani Morn, "El quinto"
Estava nerviós. Em trobava davant del portal de la meva nova casa amb les claus a la mà disposat a introduir una d'elles al forat del pany. Ja havia estat al pis diverses vegades, havia portat tots els estris que creia necessaris per tenir una confortable estada però aquest cop era la primera nit que anava a dormir allà.
Per descomptat era de lloguer i amb prou feines seixanta metres quadrats, però era casa meva. Sempre vaig somiar amb la meva primera casa i això no s'assemblava en res als murs que la meva ment havia format, però la necessitat de tenir el meu propi refugi em va fer posposar aquest somni. Era un cinquè pis situat al centre de la ciutat, poca llum i un estrany olor traspuava dels esglaons de fusta de l'escala.
En pocs dies vaig adquirir el costum de fumar-me un cigarret abans d’anar a dormir, abocat a la finestra que hi havia al costat del meu llit i que donava a una petita plaça on els nens dels voltants solen anar a jugar cada tarda. Rarament es veia passar gent a aquelles hores.
Una nit, mentre complia el meu ritual previ al somni, vaig escoltar algú taral.lejant una cançó que em resultava familiar, els meus ulls veieren ràpidament una figura escombrant la plaça de forma relaxada, amb un cigarret penjant pràcticament dels llavis. L'escombriaire es trobava gairebé sota del meu balcó, no sé com es va adonar de la meva presència, va alçar la mirada fins creuar-la amb la meva, i somrient em va fer amb la seva mà dreta el signe de la victòria, mentre aguantava la seva escombra amb la mà esquerra.
Vaig apagar la burilla i en aquell breu instant, quan vaig tornar a mirar, l'home havia desaparegut.
El matí següent em vaig aixecar com de costum, cap a les vuit del matí, per anar a treballar. En tornar cap a casa, a mitja tarda, em vaig fixar en un cartell que hi havia al costat de les bústies en què s'anunciava la data del funeral d'una veïna que havia mort aquella mateixa matinada. L'havia vist una vegada al portal i havíem intercanviat unes poques paraules sobre temes banals; era molt jove per la qual cosa vaig preguntar a la portera la causa de la mort.
- Es veu que li va fallar el cor - em va contestar.
Un parell de nits després, mentre feia el meu acostumat cigarret nocturn, vaig tornar a sentir la mateixa cançó. Allà hi era el escombriaire de nou. Es va girar cap a mi i aquest cop em va fer el signe del polze cap amunt amb el puny tancat, jo li vaig tornar el gest. Vaig apartar un moment la mirada d'ell i quan vaig tornar a mirar ja no hi era.
L'endemà era dissabte i vaig baixar al carrer al migdia a fer la compra quan vaig veure un altre cartell que anunciava la mort d'un altre veí. La mateixa causa de mort que dos dies abans. Una suor freda em va recórrer l'esquena en adonar-me de sobte d'un detall: el mort vivia al primer pis. Ràpidament vaig anar a casa de la portera i li vaig preguntar el pis de la veïna morta.
- El segon. - Em va dir.
Durant tres mesos no vaig treure el cap per aquella finestra.
Aquesta nit he sortit amb uns amics a prendre unes copes i a l'arribar a casa, una mica embriagat, he repetit inconscientment la mania que havia suspès durant aquests últims tres mesos. I aquí hi era el escombriaire una vegada més, amb la seva burilla enganxada als llavis, com si m'hagués estat esperant durant tot aquest temps, taral.lejant aquella maleïda cançó que tant em sonava i que no podia situar. Em vaig quedar paralitzat. Vaig voler donar-me la volta, però vaig ser incapaç. Vaig estrènyer les mans al ampit de la finestra i vaig tancar els ulls, però alguna cosa en el meu interior em va forçar a obrir-los i allà encara hi era ell ... mirant-me amb el seu somriure còmplice. Em saludava amb el palmell de la mà oberta. Sobtadament vaig recordar on havia sentit aquella cançó: va ser el dia que va morir el meu pare, quan només tenia quatre anys. Ell la estava cantant quan, de sobte, va patir un atac de cor que va acabar amb la seva vida. Les seves darreres paraules parlaven d'un escombriaire, ningú les va saber interpretar i tots van pensar que eren fruit del deliri.
Escric aquestes línies perquè tothom conegui el meu patiment. Em fa mal el pit i la meva mà esquerra es paralitza ... no puc seguir subjectant la ploma ... crec que ha arribat la meva hora.
5 comentaris:
Me a encantado, es el estilo que ami me gusta de relatos y la verdad, es que estas historias me siguen abrumando, genial.
Muchas gracias Febe, de parte mía y sobretodo de parte de Dani, que es el verdadero autor de este relato, yo lo he copiado y he cambiado alguna cosilla para darle mi toque personal (sin pretender mejorarlo, que conste).
Por favor, si dispones de un rato, entra en su blog:
http://carodiario.blogia.com/
Allí podrás leer el relato original. Un abrazo
M´ha agradat, comtambe m´ha agradat el teu nou look, genial!!!
un petoanssssssssssss
Moltes gràcies M. Teresa. A mi no m'acaba de convèncer la columna de la dreta, massa opaca, però per la resta em va enganxar la plantilla aquesta.
Un altre petonas de tornada
JOlines, a mi me estremece el juego de manos del barrendero.
A mi la plantilla m'agrada però estic d'acord amb que li falla la columna dreta... costa de llegir!!!
Publica un comentari a l'entrada