diumenge, 28 de febrer del 2010

La catifa vermella - La alfombra roja

Català  Español
L'escriptor estava assegut còmodament dins el vehicle, movent distretament el got amb la seva mà esquerra mentre s'acariciava la perilla amb la dreta, indiferent a la gentada que s'amuntegava al voltant de la limousine. La veu del xofer va sonar per l'interfon:
- Voleu que us obri ja la porta, senyor?
- No, encara no m'he acabat el bourbon.
No va ser fins que només van quedar els glaçons de gel en el got que, aleshores, va demanar al seu xofer que li obrís la porta del vehicle. En aquell moment, la gent va esclatar d'eufòria. Per fi l'ídol es mostrava davant d'ells. Les seves sabates italianes trepitjaren la catifa vermella que anava des del vehicle fins a l'entrada del gran teatre on es celebrava la gran gala del Llibre de l'any. En aquesta edició, l'estrella era ell, o millor dit, ell i el seu llibre, un autèntic best-seller que havia batut tots els rècords de vendes a nivell mundial. Els crítics havien comparat la seva novel·la amb les grans obres de la literatura de tota la història. Els adjectius superlatius es quedaven curts davant la força amb que havia irromput aquest novel escriptor en el món literari.
Caminava amb pas tranquil per sobre de la catifa, assaborint cadascú dels passos que li anaven acostant a l'Olimp dels literats. De sobte, quan estava a mig camí entre la limousine i l'entrada, un home va aconseguir trencar el cordó de seguretat i arribà corrents fins a ell. Portava posada la caputxa de la jaqueta, amagant-li la cara. Quan va arribar a la seva alçada, es va aturar en sec i va aixecar la mirada. Ell ho va reconèixer al moment, sabia que aquells ulls plens de set de venjança eren l'últim que veuria abans de morir.

Dos anys abans, en Jaume estava escalfant el seu menjar al microones de l'empresa. Un minut, sempre escalfava el menjar aquell temps. Odiava haver d'utilitzar els microones, i per això sempre els feia servir el mínim possible. Se'n va anar a seure amb els seus companys.
- ¿Sabeu què? He començat a escriure.
- Tu? Què nassos vas a escriure si només saps parlar de futbol i sexe? - li va respondre el seu company
Antoni.
- No parlis fins que no hagis llegit algun dels meus relats. Reconec que em falta molt, però tinc tantes ganes de canviar de professió ... Això és una merda, nois. Em cal un gir a la meva vida. Seria l'hòstia poder treballar des de qualsevol lloc, connectat amb el meu portàtil, manipulant personatges al meu caprici.
- Collons!, sí que ho has agafat amb ganes. Ja ens passaràs alguna cosa -va comentar en Pau-.
- Avui us enviaré un relat a veure què us sembla.
Al dia següent, tant l'Antoni com el Pau, el primer que van fer en arribar a l'oficina va ser anar a veure al Jaume.
- No està malament, tens imaginació, encara que et falta millorar la construcció de la trama. Però està bastant bé. - Li comentava l'Antoni.
Pau assentia amb el cap.
- L'Antoni té raó. El relat és imaginatiu, només li falta millorar algunes frases que no estan massa bé construides.
Setmana rere setmana, en Jaume va anar escrivint nous relats que després imprimia pels seus companys. El seu estil millorava amb cada nou escrit, guanyant cada cop més seguidors. En pocs mesos va aconseguir que molts dels seus companys fossin llegint els seus textos al metro, a casa, a la mateixa oficina ... tots ells comentaven amb ell els detalls de cadascú dels relats. En Jaume estava orgullós del moviment literari que s'havia generat al voltant del seu projecte. Fins i tot alguns companys s'havien decidit a escriure els seus propis relats animats per l'impuls creador de Jaume, com era el cas del Pau. Tots ells li demanaven opinió, i escoltaven atentament els consells que ell repartia gustosament.
Un dia, al Jaume se li va ocórrer una idea per impulsar encara més la lectura i l'escriptura a l'oficina. Amb el suport de la direcció de l'empresa -que recolzava aquella vena emprenedora d'un dels seus treballadors-, va organitzar un concurs literari entre els seus companys. El concurs va ser tot un èxit. Tant el Jaume com el Pau es van presentar. En una petita gala que es va celebrar a la sala d'actes de l'empresa, el mateix Jaume va ser l'encarregat de proclamar la decisió del jurat.
- I el guanyador és .... el Pau Vinyals!!!
En Jaume es va quedar de pedra, gairebé es desploma al llegir el nom del seu company. Ell estava segur que seria el guanyador, era l'impulsor de tota aquella febre literària, el millor escriptor de tots. Com podia ser que l'hagués guanyat el seu pupil?
Aquella mateixa nit es va llegir el relat amb el que en Pau havia concursat. Era genial. Tot en ell era perfecte, aconseguia atraure al lector des de la primera frase fins al seu brillant desenllaç. No va poder dormir de ràbia en tota aquella nit, ni la següent. Es va passar uns quants dies sense menjar. No podia suportar la idea de que en Pau fos millor escriptor que ell. El pitjor va arribar quan es va assabentar de que algú del jurat d'aquell concurs havia recomanat el Pau a un conegut seu amb molta influència en una important editorial. Li havien fet una oferta per a publicar un llibre que ell va acceptar. Mig any després, en Pau va publicar el seu llibre, i en altres sis mesos, el seu llibre ja s'havia publicat en trenta països més, i en tots ells hi havia aconseguit un rècord de vendes. En Pau, per descomptat, no va tornar a treballar a l'oficina. Havia passat de demanar-li consells al Jaume, a oblidar-se d'ell i de tots els seus companys. Els havia abandonat a tots per viure amb el seu èxit. En Jaume no va oblidar que aquest èxit havia d'haver estat el seu, i va jurar venjar-se.

Pau Vinyals es va desplomar sense vida. Les seves ulleres van caure trencades a un costat del seu cos, la sang que manava de la seva ferida es mimetitzava sobre la catifa vermella de l'èxit. Un somriure es dibuixava en el seu rostre. Els metges asegurarien que aquest somriure va ser producte del rictus mortal, mentre que els seus crítics afins coincidirien a dir que va ser l'últim somriure d'aquell que sabia que moria escriptor per renéixer en llegenda.

diumenge, 21 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (2/2)

ANTERIOR

Català
_Español

En aquest moment, una mà m’agafa pel coll de la camisa amb violència, fent-me saltar cap enrere. Aquest nou personatge comença a escridassar-me en tailandès o en alguna altra llengua semblant, mentre em va allunyant a batzegades del night-club, on l'altre home ens observa perplex, sense entendre res, mentre retira la mà de l'americana i es torna lentament a la porta del local sense treure'ns l'ull.
A l'arribar a un lloc més tranquil, l'home baixet deixa de empènyer sense canviar el seu semblant enfadat.
- T'has tornat boig? , Vols que et facin un tret?
- I tu qui ets?
- El meu nom és Paco.
- Com és que et dius Paco si ets tailandès?
- És una llarga història. El meu veritable nom és tailandès, per descomptat, però pels turistes als que guio Paco és un nom més fàcil i a més m'agrada, així que tothom em diu així, fins i tot els meus amics tailandesos.
- I per què apareixes ara de sobte?, T'he estat esperant tota la tarda.
- Volia veure’t abans d'oferir-te la meva ajuda. Et porto seguint des de l'hotel, i el que he vist em fa creure que realment em necessites.
- I segons tu, què hauríem de fer?
- Dóna'm la foto i deixa'm que investigui amb les meves pròpies fonts. Les putes no t’ajudaran, tenen molta por, i els seus xulos són molt perillosos. El tipus que estava a punt de fotre’t un tret és xinès. Xinesos, indis i russos controlen juntament amb els tailandesos el negoci de la prostitució. Aquí arriben putes de tots els països, hi ha negoci per a totes elles, fins i tot per als papallones, ¡odio els papallones!. Però el que odio més és que prostitueixin nens i nenes. Això abans no passava, fins que van arribar els xinesos i els russos. Però si no fos pels farangs - estrangers- occidentals ningú traficaria amb nens. La culpa és de la gent dels vostres països que busquen tenir sexe amb nens. Demà sabrem on és la nena. Quedem a les set del matí a la recepció de l'hotel.
- Vols dir que demà a les set ja sabràs on és?
- És clar.
- Però si aquesta ciutat és immensa, i només falten nou hores. Com vols trobar-la en tan poc temps?
- Ja t'ho he dit, tinc contactes. Per cert, necessito diners per avançat.
- Quant vols?
- Cinc mil baths
- Però si això són més de cent euros! - Càlcul mentalment
- Sí, els necessito si vols la informació.
- Està bé
Trec els diners de la cartera i li pago. Després, el tailandès desapareix pel mateix carrer on m'acaba de salvar la vida. Torno a l'hotel sense saber si puc confiar en aquell home, encara que, d'altra banda, m'ha salvat el coll, oi?. Una sensació contradictòria em recorre fins quedar-me adormit.
A les set en punt del matí, Paco és a la recepció.
- Bon dia, com has dormit?
- Bé, gràcies. Tens la informació?
- Sí, la nena està en un local il·legal, on només es pot accedir si ets client VIP d'un altre club molt famós de Patpong.
- Com t'has assabentat d'això?, Sembla una informació bastant secreta.
- Ho és, però amb diners i preguntant a les persones correctes, et pots assabentar de tot a Bangkok.
- Saps si està bé?
- Et refereixes a si l'han violat?
- No només això, també si està bé de salut.
- Això segur, als nens els cuiden bé, són la seva inversió. Però no et puc dir si ja l'han venut a algun client. Si fa poc que ha arribat segurament encara l'estiguin subhastant entre els millors clients. El que més pagui tindrà la seva virginitat.
La idea que una nena de nou anys es vegi obligada a tenir relacions sexuals amb tipus d'aquesta mena em regira els budells.
- Com podem entrar en aquest antre?
- Ja he solucionat aquest problema. Ha estat difícil, no ens podem fer passar per clients perquè són ells els que decideixen qui pot accedir als nens, però conec a un treballador del lloc que per tres mil baths ens deixarà la porta del darrere del local oberta. No és segur doncs aquest home ens podria vendre també als seus caps, però tinc la sensació que a ell tampoc li agrada que es trafiqui amb nens, així que crec que podem confiar en ell. M'ha dit que no sap on amaguen als nens ni quants són, però està segur que són allà, perquè aquest és l'objectiu d'aquell lloc. Si no m'equivoco, disposaran d'un soterrani on descansaran pels matins. Nosaltres anirem a les tres de la tarda. En principi, m'ha dit que a aquella hora no hi ha ningú, ja que els proxenetes arriben al caure la nit, poc abans d'obrir el negoci als clients.
- Això sona molt perillós.
- Ho és, però tranquil, no et deixaré sol.
La veritat és que les paraules d'en Paco no em tranquil·litzen massa, em veig ficat en una teranyina de la qual no puc escapar. La situació es descontrola, però no hi ha marxa enrere. Començo a notar un cert malestar d'estómac a causa de la tensió del moment.
- I si anem a la policia?
- Està comprada. Com l'exèrcit. Fan els ulls grossos i es porten molts diners per això. Això sí, tampoc els ajudaran a recuperar-la en el moment que nosaltres l'haguem rescatat, no prendran partit per cap bàndol. Però tampoc sé com la trauràs del país. I si ho aconsegueixes, t'has parat a pensar que si la tornes als seus pares aquests la tornaran a vendre per treure més diners?
La veritat és que no havia pensat en res d'això. Em calia un pla pel cas que el rescat tingués èxit, però ... perquè pensar en això si rescatar-la és gairebé impossible? Mentre el desànim em comença a vèncer, en Paco m'intenta animar.
- Tranquil, ja se'ns acudirà alguna cosa quan la nena sigui amb nosaltres ... si això passa, és clar.
Una altra vegada, les seves paraules em deixen gairebé pitjor.


A les tres de la tarda, arribem a la porta d'una casa privada. No hi ha cap indici de que es tracti d'un prostíbul, però es suposa que això és el que volen, un local que passi desapercebut. A l'envoltar la casa donem amb unes escales que baixen cap a una altra porta gairebé oculta de les mirades curioses. Ens acostem, l'empenyem suaument ... està oberta.
Entrem a la casa sigilosament. No volem pensar en el perill que correm, només ens concentrem en la nostra recerca, i després, que el destí reparti sort.
No sembla haver ningú, encara que hi ha clars signes que la casa està habitada. Segurament, els proxenetes habiten aquesta part de la casa, mentre que els nens, amb tota probabilitat, són amagats en un soterrani al qual s'ha d'accedir per alguna trapa. Després d'uns minuts buscant, trobem una trapa sota d'una catifa: una vegada oberta, baixem per una escala a les fosques, sentim unes veus endormiscades que s'interroguen entre elles. En Paco aconsegueix accionar un interruptor i una imatge depriment arriba als nostres ulls: dotze nens i nenes dormint sobre estoretes. Són molt petits, entre vuit i dotze anys. Tots els nens s'incorporen i miren als estranys que acaben d'entrar. No hi ha por en els seus ulls, només curiositat. Jo em trobo en estat de xoc, el moment de la veritat ha arribat: I ara què? En Paco decideix prendre les regnes de la missió i comença a parlar als nens en tailandès, alguns d'ells l'entenen i li contesten a l'uníson, encara que amb veus tímides. Jo acabo de trobar la Mai, està fregant-se els ulls, com si despertés d'un profund son.
- Paco, és aquí!
Paco es troba interrogant amb especial atenció a un dels nens. Gairebé sense pensar, em contesta.
- Molt bé, ens els portem a tots.
- Podem fer-ho?
- No, clar que no!, Però ets capaç de deixar algun aquí?
Torno a mirar un per un a tots els nens. Tinc el cor compungit i les llàgrimes rellisquen per les meves galtes. En moments així preferiria estar mort a ser testimoni de la crueltat humana. S'ha de ser molt fort per poder mantenir el cap fred a situacions com aquesta ... i nosaltres som incapaços, ni tan sols en Paco, amb tots els seus anys d'experiència, té el coratge per emportar-se només a la Mai. De sobte, trec tota la ràbia del meu interior:
- Pels nostres collons! Ens els portem a tots!
- Doncs anem, no podem perdre temps!
Paco comença a donar ordres als nens, que ràpidament s'han espavilat i s'aixequen obeint al tailandès. En un parell de minuts ja estan al costat de la porta del carrer. Abans de sortir, en Paco fa un cop d'ull a l'exterior i, tot seguit, es dirigeix cap a mi.
- Agafa aquest paper, si alguna cosa surt malament ens veiem en aquesta direcció. És la casa del meu amic en Khao. En el cas que ens segueixin, ens separarem. Tu et portaries a la Mai i als nens que no són tailandesos, mentre jo em portaria a la resta.
Els dos adults i els dotze nens sortim de la casa i caminem com si es tractés de l'excursió d'una escola, tots agrupats, al principi ràpid, però relaxant la marxa tal com ens anem allunyant del prostíbul. En Paco i jo, però, no ens relaxem, mirem en totes les direccions, sabent que la màfia xinesa té llargs tentacles. Sens dubte, la casa no es troba vigilada ja que no poden imaginar que algú els gosi desafiar. Si ens atrapessin, el càstig seria terrible.
Aconseguim arribar a casa de Khao sense problemes. Ningú s'ha fixat en nosaltres, o si més no, aquesta és la sensació que ens ha donat. En Khao, un ancià d'un vuitanta anys, ens allotja sense fer preguntes, es tracta d'un bon home castigat pels anys de dur treball. Tots els nens es posen a veure la televisió; jo observo com en Paco i en Khao comenten alguna cosa en tailandès mentre assenyalen a un dels nens rescatats, exactament al mateix que en Paco ha estat interrogant a la casa.
- Què passa, Paco?
En Paco em mira.
- Aquest nen és el fill d'una de les persones més influents de Bangkok, la mà dreta de l'alcalde de la ciutat. El vaig reconèixer a la casa perquè la seva foto va sortir als diaris fa dues setmanes, quan es va dir que algú l'havia segrestat. En els baixos fons de la ciutat es comentava que la màfia xinesa l'havia capturat per donar un escarment al seu pare. Aquest nen ens pot ser clau per solucionar els nostres problemes. Deixa'm que aquesta tarda faci unes gestions a veure com puc portar el tema.
En Paco triga unes hores a tornar, ja és gairebé de matinada, els nens dormen tranquils al terra del menjador de la casa d'en Khao, tots junts.
- He arribat a un acord amb les autoritats. Demà recolliran els nens i es faran càrrec d'ells.
- ¿Què els passarà?
- Els que siguin del país i se'ls pugui tornar als seus pares, tornaran amb ells. A la resta els ingressaran en un orfenat.
- A la Mai també?
- Sí
Jo ja m'imaginava que una cosa així podia passar, així que llanço un atac a la desesperada:
- No els donaré a la Mai. Vull adoptar-la.
En Paco sembla desconcertat.
- Això ho has parlat amb la teva dona?
- No, però segur que hi estarà d'acord - encara que jo sé que segurament no serà així, però no puc deixar la nena en un orfenat, és gairebé com deixar-la en el bordell, el seu futur seria el mateix, acabaria al Patpong en un parell d'anys.
El Paco es queda pensatiu fins a llançar un sospir de resignació.
- Està bé, crec que puc arribar a un acord amb les autoritats perquè es pugui tramitar l'adopció. De fet, ens han d'estar molt agraïts per fer-ne la feina bruta. Saben que ara, nosaltres som el primer objectiu de la màfia xinesa, i que no pararan fins a donar-nos el nostre merescut.
Empaso saliva, em pensava que potser tornant a Barcelona estaria fora de perill de les temibles Triadas, però en el fons sé que la màfia xinesa voldrà fer-nos pagar la nostra gosadia per evitar que altres bandes li perdin el respecte ... era qüestió de temps.
L'adopció es tramita en un temps rècord, la Mai i jo hem continuat amagats a la casa d'en Khao, esperant el moment de poder sortir del país. En Paco ha tornat a casa seva, només parla amb nosaltres per telèfon.
Per fi arriba l'anhelat dia en que anem a agafar l'avió de tornada a Barcelona a l'aeroport internacional, tenia confiança que en Paco vingués a acomiadar-nos, però no és així. Poc abans d'embarcar, rebo un missatge seu sense cap text, només amb una foto. La imatge que veig en la meva pantalla és la del cap del guia tailandès sobre una taula, té els ulls en blanc. La màfia s'ha venjat d'ell. La ràbia i la por m'envaeixen. Seré jo el següent?




EPÍLEG


Ja han passat dos mesos des del meu retorn a Barcelona, i aquí estic, al barri de Gràcia, passejant al costat de la Mireia, tots dos agafats de la mà, mentre una nena asiàtica de nou anys ens segueix de prop, amb una nina als seus braços . La Mai encara no va a l'escola, però ja l'hem apuntat a un curs d'integració per a que vagi aprenent català i castellà. Pràcticament no ens podem comunicar amb ella, excepte per gestos, encara que, mica en mica, va aprenent paraules de la llengua dels seus pares adoptius ... nosaltres. La Mai parla molt poc, i somriu menys, encara que de tant en tant, algun nou descobriment, la fa riure amb ganes. Les proves mèdiques han confirmat que en cap moment va arribar a ser violada, per sort vaig arribar a temps per evitar-ho. No sabem quines experiències haurà hagut de patir, però esperem que amb el temps pugui oblidar i començar una nova vida en un món a priori més fàcil.
Mentre caminem per davant de la nena, un home de trets asiàtics, assegut en un banc, ens observa dissimuladament. Ens hauran trobat?

divendres, 19 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (1/2)

* Foto cedida per M&M

Català Español
Han passat nou mesos des de que vaig fer aquesta instantània; nou mesos en els que m'havia oblidat completament d'ella ... fins que en Pep m'ha tornat de nou aquest moment.
- Te'n recordes de la nena de Laos a la que vas fer una foto espectacular?
- Mmm, recordo haver fet fotos molt maques a un grup de nens però no sé de quina nena parles exactament.
- Espera un moment, que la busco.
El meu amic havia guardat en una carpeta del seu portàtil les fotos que més li havien agradat d'entre totes les que Mireia i jo havíem penjat a la nostra web, durant la volta al món que havíem completat recentment.
- ¡Ostres!, És cert!, Quina mirada més impactant!. Si fins i tot em veig reflectit als seus ulls amb la càmera a les mans. Recordo que vam trobar aquests nens en un mercat de la zona del Bolaven, al sud de Laos.
Els ulls d'aquesta nena s'han quedat gravats al meu cap, i de forma incomprensible, m'he obsesionat amb la necessitat de sapiguer que és de la seva vida. Al final m'he vist obligat a proposar a la meva xicota la idea de viatjar de nou a Laos:
- Però Marc, estàs boig?, Com ens anirem ara que hem tornat a refer la nostra vida a Barcelona?
- Mireia, alguna cosa em diu que aquesta foto no ha aparegut de nou per casualitat. Porto uns quants dies pensant sobre el tema, i quelcom al meu cap m'obliga a tornar.
- Però a mi m'és impossible anar-me'n ara ... he tornat a la vida laboral, no és un bon moment per deixar-ho tot de nou.
- Et fa res llavors si vaig jo sol? Estaré allà el temps necessari per comprovar que tot va bé. Al cap i a la fi, el que em lliga a Barcelona no és important i ho puc reprendre quan torni. Et prometo no quedar-me allà ni un minut més del necessari.
La Mireia m'ha mirat desanimada, sap que res podrà aturar-me, i que si no em surto amb la meva em sentiré frustrat. No li queda més remei que permetre'm marxar.
Dues setmanes més tard, ja estic volant cap a Laos. Amb mi porto tan sols una motxilla, la meva càmera Reflex Digital i el meu Itouch, amb el que intentaré contactar amb la Mireia mentre estiguem separats. He tingut el temps just de comprar un bitllet d'avió, no tan barat com hauria desitjat i arreglar tots els assumptes burocràtics necessaris.
Després d'un vol llarg i pesat, amb escales a Londres i Bangkok, he arribat a Vientiane, la capital de la República Democràtica Popular de Laos. Sense perdre temps demano a un tuktuk que em porti a l'estació d'autobusos. A les deu de la nit ja m'he pujat a un autocar que em portarà fins a Pakse, al sud del país, en un viatge per carretera d'onze hores. Per sort, es tracta d'un autobús molt còmode que em permet dormir i recuperar forces.
A les nou del matí arribo a Pakse. Després d'un bon esmorzar, llogo una moto per continuar immediatament el meu trajecte cap a Bolaven, una zona selvàtica coneguda per la qualitat del seu cafè. Al migdia arribo a Sekong, el poble on hi havia fotografiat als nens. Avui no hi ha mercat i tot està molt més tranquil i buit. El primer que faig és buscar algú que conegui la nena de la foto. La tasca és difícil, ningú sembla identificar-la i, a més, la comunicació es fa difícil ja que la població local no parla anglès. Després d'un parell d'hores donant voltes pel poble, preguntant sense èxit a tot aquell que em trobo pel carrer, veig un nen que ràpidament identifico com un dels nens de les fotografies. Li ensenyo la foto de la nena i em contesta amb dues paraules, "Tad Lo", mentre assenyala en una direcció. Comprenc el que m'està intentant dir: la nena és del poble de Tad Lo, pel qual havia passat amb la moto poc abans.
En arribar a Tad Lo, repeteixo el mateix ritual: ensenyar a tot aquell que em trobo la foto de la nena, però ningú la coneix. Comença a fer-se fosc i això em recorda que he d'anar a buscar allotjament a la Guesthouse on vaig allotjar-me fa gairebé any. Quan arribo a la casa d'hostes, aprofito per interrogar la propietària de l'establiment per la nena de la foto. La dona assegura no conèixer-la, però em fa la sensació que amaga alguna cosa, sembla sentir-se incòmoda després de la seva amabilitat inicial. Un pensament horrible em travessa de cop, i se m'acut una idea.


Al matí, em dirigeixo a Paksong, allí es troba una delegació australiana d'Oxfam, l'ONG per a la qual jo havia treballat temps enrere, i que en aquesta zona ajuda al desenvolupament de les poblacions locals mitjançant el comerç just del cafè.
- Sento dir-te que segurament aquesta nena en aquests moments estigui a Bangkok.
En Jerry era una de les persones que més temps portaven treballant a la zona per Oxfam, i les seves paraules han acabat amb les meves esperances de trobar a la nena.
- Però si no ha d'arribar ni als deu anys!
- Les famílies pobres venen als seus nens per uns cent euros a la màfia xinesa, que suborna a la policia per que faci els ulls grossos en el tràfic de persones, tal com fan amb el tràfic de drogues. En pocs dies, aquesta nena estarà treballant en algun bordell de Bangkok per a turistes.


En Jerry m'acompanya fins a Tad Lo, i allà tornem a interrogar la propietària del Guesthouse, no deixem de pressionar-la amb amenaces, amb precs, una altra vegada amb amenaces, fins que la dona, al final, confessa: els xinesos arriben a Tad lo un cop cada tres mesos, comprant nens per treballar a Tailàndia, i es queden a dormir a la Guesthouse. La nena en qüestió es diu Mai i té nou anys. El pare de la Mai és un comerciant arruïnat de l'ètnia hmong, i li havia demanat a la propietària del Guesthouse que, quan vingueren els xinesos, els digués que ell estava disposat a vendre la seva filla. Se l'havien portat tot just la setmana passada.
Veient el desànim a la meva cara, en Jerry intenta ajudar-me.
- Marc, no sé fins on estàs disposat a arribar, però si vols seguir endavant, conec un home a Bangkok que et pot ajudar. Es tracta d'un guia turístic local que parla anglès i espanyol, i que coneix molt bé l'ambient nocturn d'aquesta ciutat, es podria dir que és un client assidu, encara que rebutja per complet el tràfic de nens i estaria disposat a ajudar-te ... per diners.
- Em podries posar en contacte amb ell?
- Per descomptat, avui mateix li dic, estic segur que no posarà cap inconvenient a ajudar-te. Has de partir ràpidament. Espero que tinguis molta sort, però vés amb compte, les màfies xineses són molt perilloses, no dubtaran si han de triar entre la teva vida i els seus negocis. No facis res sense l'ajuda del nostre contacte.
- Per cert, com es diu?
- Paco
- Com?


Patpong és el centre neuràlgic del turisme sexual al sud-est asiàtic, on cada any arriben milers de joves d'ambdós sexes per treballar en la prostitució, la majoria nens convertits en esclaus sexuals. A poca distància d'aquest mercat humà es troba l'hotel Narai, en Silom Street, en el que m'he allotjat a la meva arribada a Bangkok. He estat tota la nit viatjant, primer de Tad Lo a Pakse, on he tornat la moto de lloguer i he agafat un autobús que ha creuat la frontera entre Laos i Tailàndia, fins arribar a Bangkok. Abans d'acomiadar-me d'en Jerry, aquest m'ha informat que el seu contacte m'havia reservat habitació a la ciutat.
- Quan es reunirà en Paco amb mi?
- M'ha dit que ara mateix està a Chiang Mai, però que aquesta nit es torna a Bangkok, de manera que demà es podrà passar a buscar-te per l'hotel, segurament a la tarda. Té el teu número de mòbil, així que no et preocupis, es posarà en contacte amb tu quant li sigui possible.
Aprofito el temps lliure a la capital de Tailàndia per fer una mica de turisme i posar-me en contacte amb la Mireia.
- Hola maca, et truco des de Bangkok.
- I què fas allà?
- Pensem que la nena, que es diu Mai, va ser comprada als seus pares per la màfia xinesa, i que l'han portat a Bangkok per explotar-la sexualment.
- Déu meu!, Marc, on t'estàs ficant?, Això sona molt perillós.
- Tranquil·la, m'estan ajudant, tot està sota control - menteixo
- Qui t'ajuda?
- Bé, es tracta d'un guia tailandès molt professional, encara no el conec, però m'ho han recomanat els col.legues d'Oxfam.
- M 'agradaria ser-hi amb tu. Si em necessites ...
- No, no, de debò. Tot està sota control. - Torno a mentir


El mòbil no ha sonat en tot el dia, ni rastre d'en Paco; començo a posar-me nerviós. Es fa fosc, així que decideixo sortir a investigar pel meu compte. Mentre surto de l'hotel, no veig l'home asiàtic d'uns cinquanta anys, baixet, amb bigoti i una mica de sobrepès, que s'ha aixecat del sofà de la recepció i surt darrere meu.
Després de caminar uns cinc minuts arribo a Patpong. Les prostitutes esperen, d'empeus o assegudes, que algun turista s'apropi a elles. Tot el carrer està ple de dones i travestis que ofereixen sexe a bon preu. No hi ha ni rastre de nens o nenes, els night-clubs els amaguen, encara que tothom sap que són allà dins, només cal demanar-los amb un feix de bitllets a la mà.
Trec la foto de la Mai i inconscientment em poso a preguntar a algunes prostitutes, que primer s'acosten a mi, pensant que sóc un client potencial, però al veure que començo a fer preguntes s'allunyen ràpidament sense dir ni tan sols adéu, semblen atemorides. De sobte, un home surt d'un local i s'encamina cap a mi amb pas decidit i cara de pocs amics, mentre jo, en la meva completa ingenuïtat, em disposo a ensenyar-li la foto.
L'home es fica la mà en l'americana, mentre mira al seu voltant, el meu cor s'accelera en adonar-me'n massa tard que la meva vida corre perill...
DESENLLAÇ

diumenge, 7 de febrer del 2010

El Regreso


Cerró los ojos un par de segundos...y de nuevo los abrió. Deseaba ver aquella ciudad de una forma diferente, libre de los prejuicios de su memoria. Sentimientos contradictorios le embargaban cuando pensaba en Dublín.
En su anterior visita, los primeros días habían sido especialmente difíciles, aunque en muchas ocasiones se encontró con ejemplos de la bondad de la buena gente irlandesa. Siempre recuerda que, nada más salir con su pareja del aeropuerto de Dublín, el coche del alquiler les había dejado tirados literalmente, en medio de una carretera. La primera sorpresa de ese incidente había sido ver que nadie les pitaba, todo el mundo aceptaba esa situación como un pequeño golpe de mala suerte, causado seguramente por Murphy -lógico, pues allí Murphy jugaba en casa-. La segunda sorpresa fue ver a la conductora del vehículo de detrás de ellos, salir del coche para echarles una mano. Primero, ella y su padre les habían ayudado a apartar el coche del medio de la vía; segundo, se ofreció a llamar a la compañía de alquiler para pedirles una grua e indicarles la situación exacta del coche averiado. Por muchos años que viviera, Sandra nunca olvidaría aquel gesto desinteresado y completamente espontaneo.
Pero la sociedad dublinesa también tenía sus claroscuros. Los jóvenes, de caras pálidas, precoces en el consumo de alcohol y drogas; la imposiblidad de abortar provocaba que hubiera una gran cantidad de embarazos no deseados de jovenes adolescentes, a las que se veía por la calle, aún con caras de niñas, jugando a ser madres, casadas con maridos a los que no sabían si alguna vez habían amado. Las apuestas, los deportes televisados y el alcohol eran la válvula de escape de la sociedad adulta, mientras los ancianos se refugiaban en la poderosa iglesia.
Sin embargo, con las semanas, Sandra se había ido adaptando al ritmo de vida y a las costumbres lugareñas. Sus amigos Jon y Graham le habían ayudado a integrarse en la ciudad.
Ahora, mientras recorría el último kilómetro de trayecto entre el aeropuerto y O'Connell Street, pensaba en las ganas que tenía de volver a ver esa ciudad que fuera la suya ocho años antes.
En la parada de autobús le esperaba Graham. Jon se había marchado de Dublín hacía ya un par de años, él ahora disfrutaba de su vida relajada y contemplativa en la Gran Manzana.
Graham era un chico de mente privilegiada y aficiones arriesgadas, rayando la locura, una especie de genio incomprendido que aún no había encontrado su lugar en este mundo, y quizás nunca llegara a encontrarlo. Al bajar Sandra del autobús le dio dos besos y la miró fijamente, comparando ese rostro del presente con el rostro que llevaba idealizando en su mente durante ocho años. No había cambiado mucho, tan sólo las incipientes arrugas alrededor de sus ojos delataban los años pasados.
- Hola Sandra
- Hola Graham, How are you?
- Bien. ¿Y tú?
Sandra observó a su amigo. Parecía que los años no pasasen para ese “baby-face” de ojos azules. Graham la acompañó hasta el Bed and Breakfast que había cogido para ese fin de semana.
- ¿Qué te “gusta” hacer?
- Tengo muchas ganas de ir al Organic Market, aprovechando que es sábado. Me encantaba ir allí con Jon.
- Ok, let's go so!.
Dirigieron sus pasos hacia Temple Bar, en una de sus plazas se ubicaba todos los sábados por la mañana el Organic Market. A Sandra le encantaba pasear entre las diferentes paradas del mercado, ver los productos, probar alguno de ellos. Comieron unos burritos orgánicos y luego fueron a dar una vuelta por la ciudad. Sus pasos les llevaron al Trinity College, dónde Graham y ella se habían conocido mediante anuncios de intercambio lingüístico que la gente dejaba en los paneles informativos de aquella universidad. Graham tenía una pequeña base de castellano, que había adquirido viviendo en Barcelona, mientras trabajaba en un pub irlandés de las Ramblas. En verdad, le importaba poco aprender castellano, símplemente le servía de excusa para conocer gente, sobretodo del sexo opuesto.
- ¿Aún sigues quedando con chicas para conversar en castellano?
- ¡Oh, no!, hace ya mucho tiempo que no lo hago. Pero yo no sólo quedaba con chicas.
- ¿Cómo que no?, ¿con cuantos chicos quedaste para conversar?
- mmm, quizás uno o ninguno.
Sandra soltó una carcajada. Estaba feliz, aunque echaba de menos la presencia de más personas queridas. Allí no estaba Jon....ni José. Sí estaba Molly Malone, o al menos su estatua, mirándoles mientras aguantaba su carreta.
El camino por Grafton Street les lleva hasta el parque de Saint Stephen's Green. Sandra rememora la escena inicial de la película Once, cuando en ese mismo parque, le intentan robar la guitarra al protagonista principal. Recuerda que al ver esa película le vinieron muchas ganas de volver a Dublin, pero aún así, ha tenido que esperar varios años más para poder hacerlo. Como si le estuviese leyendo la mente, de repente, Graham comienza a silbar la canción principal de la película, Sandra le mira y sonríe, con un poco de nostalgia.
- Me gustaría volver a dar un paseo por el Liffey.
- Come on!
El Ha'Penny Bridge, el puente más simbólico de Dublín, volvía a saludar a Sandra después de tanto tiempo. Como no, parece que sean los mismos mendigos de siempre los que se apalancan en el suelo del puente pidiendo a todo aquel que cruza el río Liffey. Honran el nombre del puente, que hace referencia al peaje de medio penique que debían pagar los que querían cruzarlo tiempos atrás.
Pasean en silencio, Graham nunca ha destacado por hablar demasiado. El camino les lleva lejos, hasta el Phoenix Park, por el que llegan hasta el monumento a Wellington. Otra vez Sandra rememora la vez que visitó ese parque con José. Y otra vez Graham le lee la mente.
- ¿Lo echas de menos?
- Cada día más.
El sol comienza a estar demasiado bajo y deciden volver al centro en tranvía. Ya es de noche cuando regresan a O'Connell Street.
- Vamos Graham, te invito a una pinta.
- ¿Estás tú segura que podrás beber una pinta entera?
- Absolut'ly, como decía Jon.
Tranquilamente, se dirigen a Temple Bar, mientras observan como las chicas de la ciudad se disponen a salir de de fiesta con sus minifaldas y sus blusas escotadas mostrando alegremente sus carnes sonrosadas. Sandra siente frío sólo de verlas.
Mientras toman sus pintas ambos hablan un poco de su vida. Graham le dice que cada vez está más cerca de su sueño de ser dibujante profesional, algunas galerías se han fijado en sus dibujos; por fin sus padres comienzan a confiar en él. Hacía un par de años que había conseguido dejar las drogas definitivamente, la desintoxicación no fue fácil.
Ni Sandra ni Graham se han dado cuenta de que alguien les está observando. Alguien que no ha olvidado a Sandra aún después de tantos años.
- Voy al lavabo. La cerveza ya quiere salir.
- Ok
Nada más salir del lavabo, Sandra siente que alguien le está agarrando entre la multitud.
- You! Fucking bitch! Do you remember me? You owe me money.
Después del inicial desconcierto, rápidamente Sandra recuerda a Oliver, su antiguo landlord, es decir, el casero de la casa donde estuvo viviendo casi tres meses. Sandra se fue sin pagarle considerando que ya estaba pagado todo con la fianza que le había dado al entrar a vivir en la casa. Estaba claro que Oliver no pensaba lo mismo. Sandra consigue zafarse y correr hacia la salida del pub esquivando la gente. Oliver va detrás de ella. Sandra consigue llegar a la puerta, pero, nada más salir, Oliver le da alcance. Ambos forcejean hasta que, de repente, el irlandés cae al suelo. Graham le ha propinado un buen golpe en la cabeza, que, sin llegar a dejarle inconsciente, lo deja al borde del KO técnico.
- Hurry up!
Ambos corren para alejarse de la zona. Después de cinco minutos de carrera, ven que ya no es necesario correr más y se toman un buen rato para coger aire.
- Por cierto, Graham. ¿Tú has pagado las cervezas?
- No, ¿y tú?
- Tampoco. ¿Cómo querías que pagara?
Ambos se rien con ganas. Van a cenar a un italiano cercano al Ha'penny Bridge, y después Graham acompaña a Sandra hasta su B&B.
- Mañana, ¿a qué hora quedamos?
- Si quieres, podemos quedar ahora mismo. No hace falta que me marche.
- Lo siento Graham, quizás en otra ocasión podría aceptar tu invitación, pero hoy no es un buen día. La ciudad me ha traído a la memoria muchos recuerdos, y no estoy preparada para olvidarlos de golpe.
- Don't worry. Mañana a las nueve te vengo a buscar y vamos a desayunar.
Sandra se va a dormir. Antes de caer profundamente dormida, piensa en su antigua habitación en Fairview, en la casa de Oliver, en las tardes con Jon y Graham, en las coladas colgadas encima de los radiadores para que secase la ropa de una maldita vez, en su primer nórdico que había comprado con José, en la peor tos que había enganchado nunca, en su trabajo en aquel supermarket, y, en definitiva, en todas las experiencias que había podido recopilar en su primer viaje. Se alegra de haber vuelto.



Bookmark and Share

Licencia de Autor